Home Història
Història
Records primers temps de J. Magrinyà i Paquita Bosch PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Josep M. Magrinyà   
dimarts, 3 d'abril de 2012 21:41

 

L’Encarnació:una finestra oberta als vents del món.

 

 

   Els primers temps ? Sempre són heroics, sempre, i una nova parròquia en un espai que havia estat una sala de ball era motiu de comentaris, si no burlescos i malintencionats, almanco irònics.
Record el primer contacte amb D. Toni Roig, el seu primer rector. Feia, de casa en casa, la seva presentació a la  feligresia del barri, alhora que demanava ajuda econòmica i material. Ara no record quina aportació econòmica en férem a casa, ni si no en férem cap, si que record que  regalarem roba de fil blanca, finíssima per fer tovalletes i una part d'una peça de tela de fil per fer tovalles. A casa, per qüestions del nostre negoci, de teles blanques i fines se’n guardava tota l'acumulació de compres que s'havien fet quan la postguerra i que ja no eren usables, per cares, els anys 60, per una qüestió econòmica, simplement. Estava assegut a una de les butaques del menjador, la butaca gran i fonda no se corresponia al seu físic, però hi seia tan dignament com si aquell sitial  fos el seu lloc de feina de tota la vida. Vaig pensar: caràcter fort i dees fortes, no ens hauríem de barallar per res...Ai així fou tot el temps que convisquérem parroquialment.
Ell va saber escoltar tots els cants de sirena que hi havia a l’entorn d'una parròquia jove, de feligresos de classe mitjana amb ganes de participar i dir-hi la seva,i entre elles, l'Escoltisme, amb un Cap d'Agrupament adult i una Cap també adulta i de morro fort. ( no sabeu que ara en uns certs cercles d’amistats ens diuen el”pacmagrinyà”i ja ho érem llavors!) Anys gloriosos aquells. Les primeres matines a Sant Rafel amb la xocolatada familiar, aquell mercat que férem al pati de l'Olímpia, amb paredetes, jocs, bar, salsixes, Ho recordau? Tot un dissabte horabaixa i el vermut del diumenge dematí: quants diners arreplegats de la bona voluntat dels feligresos!
I els locals dels soterranis, aquella inauguració solemne amb el Sr. Bisbe Rafael  Alvarez Lara, amb una renglera d'escoltes a un costat de la pendent i enfront, els de la OJE? i les ganes de gresca amb que es miraven, ho recordau? I els locals de Julià Alvàrez, quan D. Toni ens demanà, per favor, que posàssim un rètol defora que indicàs"Local Parroquial" per protegir-nos de segons quins grups que tots coneixíem?; i les primeres matines que D. Toni ens va permetre organitzar per a tota la feligresia? - Anecdota: D.Toni, quan preparàvem les matines tots, ens va venir a llegir-nos la seva homilia, a veure si ens semblava bé: tot un  detall d’un rector envers una colla de jovençans i jovençanesamb ganes mal dissimulades, d’enfrontar-se amb el poder establert. Era una mica-bastant llarg, jo pensava com dir-ho educadament, i una cap, na Teresa Gener li digué rotunda: això, D.Toni, és massa llarg i hi ha una dita que diu, les coses curtes mouen el cor i les llargues les cadires.D. Toni aguantà l’escomesa: ja ens començava a conèixer de veres i començava a entendre el que era i és l'Escoltisme. Màgnífica la seva reacció de corregir el text.I en Tomeu Suau fent tot quant podia i sempre a punt per fer servei de Consiliari a qui li demanàs, sempre movent-se entre els dos fronts que tenia oberts: la parròquia i l’escotisme que molt sovint eren antagònics? I la seva partida  al Burundi, com partirien més envat en Guillem Miralles, en Cil i altres consiliaris..

És vera que l'escoltisme va arribar a tenir complex de consiliari: consiliari nou que entrava, segur que acaba deixant-nos per anar a missions o a Burundi o al'Àmèrica llatina. I quan arribà el Concili Vaticà II que ens ajudà tant a tots a veure clar el què era l'Església, llavors, ells començaren a secularitzar-se, nonomés els nostres, sinó arreu de l'illa. Ens costà entendre una mica, bastant aquest succeït: crèiem, i potser ens equivocàrem, que l’escoltisme els havia obert portes al món i,que aquestes portes ells les havien eixamplat  per poder deixar un món en el què vivien bé i que ho tenia tot, i anar a cercar-ne un altre on ho necessitaven tot. Ben mirat, també partien els nostres escoltes i guies quan marxaven a estudiar a fora, o quan es casaven...però no era ben bé el mateix, no ho era. Les separacions dels amics de veres, que saben de tu i tu d'ells, que ens coneixem a fons, sempre són i crec que sempre seran molt, molt doloroses.


Vist així, tot sembla una festa immensa i ho va ser. Però els anys eren difícils en tots els conceptes, i l'Encarnació era considerada com una parròquia vanguardista i no era una alabança, no ho era de cap manera per segons qui ho deia. El cert és que el ciutadans convençuts, els creients en el Concili, els devots d’aquesta terra i d’aquesta llengua, feien molt de camí, travessaven  Palma i barris perifèrics per venir a missa a l’Encarnació: era l’únic lloc on es sentien identificats totalment. Quan ens feren un registre policial a ca nostra, una de les preguntes clau va ser: ustedes todo lo hacen en catalán, ¿verdad?, si señor, i tienen los grupos (escoltes) en aquella parróquia que había sido una sala de fiesta, ¿verdad? si señor, verdad.No s’oblidava i  va costar d’oblidar-se’n  de l’Olímpia, sobretot si hi havies vist ballar flamenc.

 

Gràcies a tots, Rectors, vicaris, escolans:en Miquel Roca i n’Aurelio ; gràcies; pares, mares, avis del escoltes que ens ajudàreu a fer créixer aquells 300 infants i adolescents que els primers anys ompliren aquesta parròquia de renou, gresca, crits, i rialles i sabére perdonar-nos totes les nostres  inconveniències. Gràcies als grups parroquials de catequesi,  de confirmació,: ara record que a petició de D. Toni, nosaltres dirigírem un o dos cursets prematrimonials.... :com els deu haver anat, reis meus?? Quina parròquia aquella tan jove, tan atrevida, tan carregada d’esperances i tan cristianament oberta, divertida i alegra. Que no envelleixi mai de mai aquest esperit i duri pels segles dels segles.

Afegitó:  quan ens toqui fer la gran passa definitiva, volem que les nostres exèquies siguin a l’Encarnació. Vivim a Cas Català i som calvianers: creim, esperam i desitjam que les nostres exèquies  es facin a l’Encarnació. Si  s’ha de fer trampa -abans hi havia problemes per passar d’una parròquia a un altra- que es faci, entre tots trobareu prou arguments en defensa dels nostre desig i voluntat. Gràcies.

 

Josep M.Magrinyà i Paquita Bosch

 

Cas Català, 10 de Febrer 2012

 

Ens havíeu demanat unes ratlles només, un escritet. Ha sortit llarg. Ja tallareu per on vos sembli. . .

 

 

Darrera actualització de dissabte, 7 d'abril de 2012 12:22
 
Primer escolà PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Administrator   
dimarts, 3 d'abril de 2012 21:35

           

            EL PRIMER ESCOLÀ DE L’ENCARNACIÓ (1964-1970)

 

            Bones, 
            Som na Margalida, una filla de l´amo en Miquel Roca Coll.
            Mon pare va començar a la Parròquia a través de don Joan Servera prevere, que noltros ja coneixíem.
            Quan arribàrem a Palma ens instal·làrem dins el mateix edifici de l´Olympia durant un temps; fins que el rector don Toni Roig ens va proporcionar vivenda a un pis enfront de la Parròquia. 
            La feina que mon pare feia era, tenir l´església arreglada, anar a cercar les hòsties a ca ses monges, preparar les casulles per dir la missa, rebre encàrrecs, servir la missa. Més envant, quan varen començar les obres, anava a recollir les donacions que aportaven els feligresos i tot el que el rector li manava. Era una feina que li agradava molt.
            El pis on vàrem viure al llarg de cinc anys, mentre mon pare va fer d´escolà, també s´utilitzava per fer-hi reunions, cursos prematrimonials i per rebre visites els capellans mentre s´estaven fent les obres.
            Ja des del principi hi va haver un grup de boys scouts que feien reunions els dissabtes i activitats alguns diumenges. I, a poc a poc, se n’anaren formant d´ altres. Tot això propiciava molt de moviment de gent i, per tant, l´escolà havia d´estar atent a què tot rutllàs bé; que tot quedàs al seu lloc tenint en compte que l´espai no era massa adequat.
            Anècdotes: sopars a ca nostra amb els capellans que venien per la parròquia. Anades a cercar caragols amb alguns d´ells, de nit, amb llums de carburo. Torrades a una casa que tenim a Sta. Eugènia. Hi havia un grup de senyores que col·laboraven molt sovint amb la parròquia per adornar, fer net, recollir roba, ajudar la gent necessitada, etc. I, qualque vegada, el que elles feien no agradava al rector  i sorgien petits estires i amolles divertits.

             Al cap d´un temps, quan per netejar la sala on se feien ses misses varen comprar un aspirador i mon pare mai n´havia utilitzat, va ser una experiència nova.

             I, sobre tot, mon pare va conèixer molta gent amb qui va fer grans amistats.


Darrera actualització de dissabte, 7 d'abril de 2012 12:10
 
Apunts Victor M. Cuadrado PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Victor Manuel Cuadrado Lladó   
dilluns, 5 de març de 2012 20:58

El rector D. Toni Roig va aconseguir crear en poc temps una vertadera comunitat on la gent del barri, fos de l’edat, creença o posició social que fos, participava activament en totes les activitats que es duien a terme, que eren moltes.

Les misses passaren d’ésser una obligació a una vertadera devoció, on la gent es reunia amb alegria per a pregar, compartir i escoltar els sermons d’aquell capellà petitó, gran de cor i enteniment, que des de l’altar i diumenge darrera diumenge, transmetia amb una valentia impròpia d’aquells anys uns conceptes totalment innovadors i progressistes en qüestions religioses, polítiques i socials.

Les misses dels diumenges de l’Encarnació ben aviat traspassaren fronteres i persones d’altres barris de Palma, mogudes per la curiositat, feien una primera visita fins que, contagiades per l’esperit de les celebracions, entraven de bon gust a formar part d’aquell grup de gent engrescada.

Don Toni va saber aglutinar la joventut al seu costat i amb saviesa, els hi donà ales. Els joves i al·lotes, a l’ombra de la parròquia i d’aquells esplèndids arbres del pati, feren el que mai havien fet abans. I començaren a volar. Reunions, club parroquial, biblioteca, excursions, concerts i sobretot, les actuacions anunciades baix el suggerent títol de “Escala en Hi-Fi” que es representaven dues vegades a l’estiu, de nit i a la fresca i que esdevingueren en vertaders espectacles de llum, musica i color, on cada participant donava el millor de sí mateix, dirigits, com no, pel meu cosí Toni que a la fi va poder donar sortida a la seva immensa creativitat i genialitat. El pati de “l’Olympia” quedava petit per a acollir a tantes famílies que acudien a gaudir d’aquelles vetllades i que, sense adonar-se’n i aplaudint, anaven creant els sòlids fonaments d’una de las comunitats parroquials més compromeses d’aquells anys.

El meu pare, a l’entremig d’una de les vetllades, va representar amb gran èxit un monòleg del còmic català “Capri”. Durant molt temps, quan la gent el veia pel carrer el senyalaven i deien: “Mira, en Capri!”. Avui dia, quan s’enfada amb les entitats bancàries, que és molt sovint, repeteix encara, inevitablement, la frase del seu moment de glòria teatral: “Els bancs, quan t’hi acostes, semblen bancs de pedra!”

També inicià la seva singladura un grup de boy-scouts. El meu cosí Pere fou dels primers escoltes de la parròquia i quan els diumenges arribava a casa seva després de l’excursió, amb l’uniforme, la motxilla ben carregada i aquella cara d’alegria, em produïa una enveja terrible. Poc després i convençuts els pares de la bondat d’aquella gent, vaig ingressar com a “minyó” a la Patrulla dels Lleons, de la Secció Unitària de l’Agrupament Jaume I.

El cau era al darrer pis de camerinos, a l’esquerra de l’escenari del pati. La parafernalia que anys enrera m’havia captivat a l’església dels Caputxins, la tenia ara a la meva disposició. Els banderins de patrulla, les eines com la destral, el piolet o la pala americana, cordes d’escalada, estris de cuina, tendes de campanya... tot era nou per a mi i l’aventura que amb tot allò intuïa, em deixava fascinat.

Però l’aventura durà poc. Per manca de caps responsables, la unitat es va desfer i tancat el cau, va desaparèixer molta gent i la il·lusió dels qui quedàrem. La recuperàrem ben aviat. Un petit grup format per en Pere Bosch, Bernat Homar, Bernat Pomar, Paco Simó i jo, decidirem que aquella història continuava i cada dia, una estona als horabaixes, anàvem al cau a fer tertúlia i mantenir en bon estat el material.

La constància va donar fruit. Un jove vicari destinat a la parròquia, en Tomeu Suau, va agafar les brides del petit grup i posà de nou en marxa l’activitat que reclamàvem i tant necessitàvem. Poc després, el matrimoni format per en Josep Maria Magrinyà i na Paquita Bosch, es va fer càrrec de l’agrupament i la cosa va començar a rutllar. Nova gent, nou cap (en Bernat Homar, com a persona de més edat, assumí la responsabilitat) i per a alegria nostra, la creació de l’agrupament femení Verge de Lluc, situat a l’edifici de camerinos a la dreta de l’escenari, per si de cas.

El primer estiu organitzàrem un campament al pinar de Ses Covetes de Campos. Quinze dies abans, en Tomeu Suau i jo hi anàrem per a confirmar els permisos. El viatge, en la moto Vespa del consiliari, fou tota una aventura. Amb un sol de justícia i per l’antiga carretera, arribàrem primer a Llucmajor i després a Campos. Fins a Ses Covetes, camí de carro amb molts sotracs i pols. Però va valer la pena. El paisatge que poguérem contemplar en arribar, ens deixà meravellats. Pinar i més pinar, immenses dunes d’arena blanca com la neu. I la platja. A dreta i esquerra i fins que es perdia de vista, tot era platja, coberta per muntanyes d’alga que els pagesos anaven a carregar en carros i que feien servir de llit per a les vaques que, en aquell temps, omplien els nombrosos horts de la que era fèrtil terra. Poques cases de pescadors, totes en línia mirant la mar, formaven el llogaret de Ses Covetes. I a ponent, al final de la inacabable platja, les cases de Sa Ràpita, encaixades entre el blau del cel i la mar.

I la mar. Quina mar. Lluminosa, reposada, silenciosa. Solament es sentia la lleugera remor de les ones que tranquil·les arribaven per a besar la platja i desaparèixer, després de tant llarg viatge, en la blanca arena. Blau, verd, maragda, violeta, blanc. Una sintonia de colors que feien d’aquelles aigües un paradís únic, verge, sensual i...fràgil.

Arribats a ciutat, anàrem a Ca’s Català. Els Magrinyà, després d’escoltar el resultat de la nostra expedició, ens obsequiaren amb un refresc asseguts a la terrassa del seu preciós xalet, just davant la mar, que em va deixar enamorat. Anys més tard, la meva esposa i jo hi vàrem viure mentre es construïa el pis que havíem comprat a Palma i al que, una vegada acabat, no frisàrem gens ni mica d’anar-hi per no haver de deixar aquella hermosa i bucòlica caseta, romàntic refugi dels dos primers anys del nostre matrimoni.

Acabada la visita i tornant a casa, a la primera volta davant l’hotel Maricel la moto va patinar. Conductor i passatger caiguérem a terra. Ningú es va fer mal. La sotana va protegir en Tolo i a mi, m’imagino, l’àngel de la guarda.

L’acampada va ésser un èxit. Baix la soporífera ombra dels pins i amb la monòtona simfonia de les cigales, edificàrem el nostre diminut poble. Grans tendes, amb màrfegues que omplíem d’alga de la platja per a dissimular la duresa del terra a l'hora de dormir. Menjador, cuina i latrina construïdes amb troncs, segons les tècniques escoltes apreses als manuals. I un petit altar, també de fusta, on el consiliari, cada dia, oficiava missa de campanya a la devota tropa.

Jocs, banys a les transparentes aigües d’es Trenc, cuinar, escurar…tot era una festa. I a posta de sol, llargues passejades a vorera de mar per la deserta platja, un dia a Sa Ràpita, l’altre a la Colònia de Sant Jordi, mirant embadalits com els pagesos carregaven d’alga o agafaven pu, una mena de cuquets que serveixen d’esca per anar a pescar.

L’última nit, un pescador que vivia a Ses Covetes i que ens subministrava peix pel dinar, ens va convidar a sopar d’uns extraordinaris fideus cuinats per la seva dona amb foc de llenya, damunt l’arena de la platja. Aquell sopar, amb la única llum d’un fanal de petroli i una bòveda d’estrelles que ens contemplava des de allà dalt, va quedar gravat a un racó especial de la memòria de tots nosaltres. Anys després, vaig saber que aquell bon home havia mort ofegat al caure a la mar des de la seva barca. No sabia nedar.

Deixàrem les tendes i les instal·lacions montades, ja que ocupava el nostre lloc la secció femenina de l'escoltisme parroquial, l'Esplet Verge de Lluc. Férem el ronsero fins que arribaren elles. I aquell dia varen començar entre els dos grups una sèrie d’històries d'amistats, encants, desencants, gelosies, amors i desamors, que duraren molts anys. Alguna, resistint el pas del temps, encara dura.

Als anys següents, l'escoltisme va ocupar per complet la meva vida. Va ésser la meva vida. Vaig assumir entusiasmat, la forma, els hàbits i la filosofia que a Anglaterra havia dissenyat un tal Baden Powell, pensant en millorar la joventut del seu entorn. El que coneixíem per "esperit escolta".

Bàsicament, les activitats consistien en una reunió setmanal els dissabtes a la tarda i la sortida o excursió, un diumenge cada mes. Però no en teníem abastament i, com una gran tela d'aranya, aquell estil de vida ens va atrapar per complet. Cada dia fèiem una passada pel cau, on quasi tots coincidíem, per fer la xerradeta o, molt més interessant encara, controlar les activitats de les nostres veïnades i, amb un poc de sort, compartir amb elles uns moments de rialles o alguna inquietant mirada, tornant després, pletòrics, a casa nostra.

L'escoltisme estava sempre present en totes les activitats parroquials. Aquells nins i nines d'uniforme, amb el foulard al coll, organitzaven, servien i treballaven en tots el trulls o saraus que Don Toni montava. O cantaven a les celebracions, amb els seus instruments musicals, les cançons que, amb el temps, esdevindrien clàssics a les misses amb certa aparença progre de qualsevol església de Mallorca dels anys seixanta i setanta.

Durant aquells anys i carregats com a muls, anàrem descobrint poc a poc la nostra estimada i hermosa terra. Si bé es cert que la Serra de Tramuntana era el nostre espai predilecte, tota l'illa va ésser testimoni de les anades i vengudes d'aquell grup d’al·lots uniformats que tranquil·lament asseguts a terra, esperaven a les places dels pobles l'arribada del tren o l’autobús de línia per a tornar a ciutat, després d'una esgotadora jornada de pujar i baixar muntanyes o recórrer, quan encara era possible, els camins i camades del pla de Mallorca.

Un dels primers anys i quan en Joan Torres, català que feia el servei militar a Mallorca, era cap de la secció, posàrem en pràctica la tècnica d'azimut que ens havia ensenyat. Sortint a posta de sol de Son Ferriol, molt a prop de Palma, travessàrem Mallorca de nit, seguint unes coordenades prèviament fixades, amb la sola ajuda d'una brúixola, un xiulet i una llanterna, no trobant més obstacles al nostre pas que els boscos de pins i alzines, marges, torrents i camps de conreu. A les set del matí i quan tímidament el sol es despertava darrera les muntanyes de la Serra de Llevant, érem als peus del Puig de Sant Salvador de Felanitx, el nostre destí. Avui, no podríem arribar ni al llogaret de Sa Casa Blanca.

Complint amb les autoimposades normes d'austeritat i supervivència, dúiem al damunt el mínim indispensable per a passar uns dies fora de casa sense haver de recórrer a cap ajuda externa, com les botigues o bars dels pobles per on passàvem. El menjar el cuinàvem nosaltres mateixos d'una forma senzilla, amb un fogonet d'esperit de cremar anomenat escudellòmetre, que reunia amb un mateix estri l'olla, paella, plats, coberts i tassó. A les nits d'hivern, mentre bullia la sopa de sobre, aquell fogó escalfava l'interior de la tenda on, tots ben junts i amb els ulls llagrimosos degut a l'efecte de la combustió, ens arreceràvem del fred, intentant tapar amb paper de diari les inevitables goteres d'aquelles feixugues tendes de lona, antecessores de les que anys més tard, amb doble sostre i de nylon, serien impermeables.

Alguns amos i madones de les possessions per on passàvem, moguts per la compassió al veure aquells al·lots amb bolics a l'esquena, morts de fred i ben xops, ens deixaven dormir a les païsses o a les cases i a vegades, compartir amb ells el sopar, asseguts vora el reconfortant foc de la foganya. Privilegis que poguérem gaudir, afortunadament, quan aquelles bones gents no veien als excursionistes, encara, com a intrusos de la seva gelosa intimitat.

Aplicant el principi escolta "procura deixar el món una mica millor de com l'has trobat", mai deixàvem fems, ni restes de fogueres, ni res. Una sana costum que duc a terme avui en dia quan surt al camp o a la muntanya, recollint en una bossa les llaunes i altres deixalles que vaig trobant pel camí fins que, desgraciadament i ben aviat, la bossa queda plena.

Cada sortida era una aventura. I la sensació de llibertat, immensa. Contemplant sortides i postes de sol enfilats als cims més alts de la serra, seguint torrents, travessant boscos o baixant en rappelverticals parets de roca, aprenguérem a gaudir de la natura, de la nostra terra, a estimar-la i respectar-la.

El consiliari Tomeu Suau, més conegut per "Tio Tolo", va sentir la cridada de la selva i se’n va anar a l’Àfrica, de missioner a Burundi. En el seu lloc arribà un jove sacerdot, llarg i prim, que responia al nom de Guillem Miralles. Ben aviat i seguint la costum, va ésser per a tots nosaltres el "Tio Guillem". Amb ell i durant els pròxims anys, vaig compartir els millors i pitjors moments de l'escoltisme fins que, casat i pare de família, vaig deixar definitivament aquella aventura que per a mi i a n'aquell moment de la meva vida, ja no ho era.

Don Toni Roig, rector de l’Encarnació, havia decidit feia uns anys tirar a terra les antigues construccions, vendre la meitat del solar a una empresa constructora i a l’altra meitat, edificar un nou i modern temple. Així ho va fer. Amb una gran festa organitzada pels agrupaments escoltes, s’inicià l’enderroc de les velles parets, camerinos, escenari, pistes de ball, palcos... I es talaren els magnífics arbres del pati, muts testimonis dels picants espectacles de les vedettes, les multitudinàries “Escala en Hi-Fi” i de les il·lusions i esperances de tantes i tantes persones en un projecte iniciat i dirigit per aquell sacerdot de pel curt i mirada llarga, que quan va veure caure la primera branca del primer arbre, començà a penedir-se de la seva decisió. Penediment que mai l’abandonà.

Sense camerinos, no hi havia cau. Mentre duraren les obres de la nova església, els dos agrupaments es traslladaren a la planta baixa de la finca on vivien els Magrinyà al carrer Julià Alvarez, de la seva propietat. Els grups havien crescut molt i l’activitat era intensa. Moltes de les reunions de caps i altres, es feien al pis de la família. Per a aquell matrimoni va desaparèixer la intimitat i la vida familiar. Tot el dia hi havia gent a la seva casa i casa seva estava oberta, sempre, a tothom. En Josep Maria i na Paquita varen ésser per a tots nosaltres un punt de referència, una llum, un consell experimentat i serè en aquells turbulents i difícils anys de la càndida adolescència.

Tantes fronteres havien traspassat les misses de l'Encarnació, que les matines de Nadal, monopolitzades pels agrupaments escoltes, hagueren de celebrar-se a un altre lloc degut a la gran afluència de gent que hi assistia. La nit del 24 de Desembre de l'any 1970, a l'església de Santa Caterina de Siena al carrer de Sant Miquel de Palma, es varen viure uns dels moments més difícils i hermosos d'aquells desconcertants anys. En plena decadència de la dictadura, el control i la repressió eren, si cap, més fortes que mai. Uns dies abans de Nadal, alguns caps de l'escoltisme havien passat per comissaria per a declarar, acusats de participar en activitats subversives. La missa de matines, amb la por i l'orgull a flor de pell, serà recordada per tots els que hi assistírem. Entre els centenars de persones que omplien el temple, hi havia camuflats, però plenament identificats, alguns policies de la secreta. El Tio Guillem, que oficiava la missa, amb una valentia i coratge desconeguts va fer un sermó d'antologia, proclamant i defensant els valors de la llibertat i la dignitat humanes. Moltes persones tenien els ulls plens de llàgrimes. Acabada la missa, cantàrem agafats de les mans "No serem moguts". Tothom plorava. N'ha quedat com a testimoni, l'inesborrable record de tots els presents i una magnífica i compromesa portada del fulletó, dibuixada per n'Adrià Pujol.

Foren uns anys intensos. L'amor, la passió continguda, el compromís amb una país i una llengua incipients. Tot era nou i obríem camí sense saber ben bé a on anàvem.

(Fragments del relat de Victor Manuel Cuadrado:

"Assegut a una roca a vorera de mar"

Darrera actualització de dilluns, 5 de març de 2012 22:22
 
Conversa dos rectors PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Administrator   
dilluns, 5 de març de 2012 20:21

DOS RECTORS

Mn. Toni Roig, primer rector de l’Encarnació, i Mn. Mateu Tous, rector actual, no es coneixien. Per a tots dos ha estat ha una satisfacció compartir una conversa amb motiu del 50 aniversari de la Parròquia. També els que feim aquest Full ens n’alegram

Com neix L’Encarnació?

Toni

Va néixer dins el cor del bisbe Jesús Enciso. La seva germana s’havia mort de càncer feia molt poc temps, potser mig any, i es va comprometre a dedicar-li una parròquia. Jo vaig anar a rebre’l a l’aeroport quan ell venia, gemegant, a morir a Mallorca. Ell no m’ho va dir mai que s’hagués compromès, però, més tard, ho vaig sebre per terceres persones, que volia que quedàs perpetuat el nom de la seva germana a Mallorca, allà on ell havia estat com a bisbe. Aquesta germana nomia Encarnació.

Mateu

Primera notícia...

Toni

Amb la mentalitat d’aquell temps, es varen convocar oposicions per a accedir a rectors de distintes parròquies (Sant Miquel, Esporles, Santa Tereseta...): de primera, de segona i de tercera. Devia esser l’any 1958 ò 1959... Com podeu suposar, la parròquia de L’Encarnació no tenia ni casa, ni cap, ni peus, ni ossos; no tenia res. La va fundar D. Jesús Enciso “por decreto” i de primera.

També la plaça de L’Encarnació va quedar coberta per un ecònom de poble que volia venir a Palma. Aquest capellà va demanar on era L’Encarnació i un dia vengué a passejar-se pel barri. Quan va veure que el barri estava tot edificable, no hi havia res, garatges, una serradora..., se’n torna a ca el Bisbe i li diu “no hi vaig, allò no té res”!

Jo aleshores estava d’ecònom a Santanyí i el Bisbe havia hi havia vengut dues vegades en poc temps. Una d’elles per inaugurar el col·legi que jo havia fet (l’actual Bisbe Verger). Supòs que el bisbe va pensar que si havia sabut edificar un col·legi també sabria edificar una parròquia i així va sorgir l’oferta-mandat de L’Encarnació.

Per començar, em va tocar a mi fer la delimitació del terme parroquial; i no va ser gens fàcil. Vaig haver de fer no sé quantes instàncies al bisbe Àlvarez Lara perquè el rector de Santa Catalina Thomàs es volia quedar el Convent de Sant Rafel. Era un “feudo” seu. Jo vaig dir al Bisbe que sense Sant Rafel jo no acceptava la parròquia. Encara eren temps de cristiandat, de religiositat de masses.

Mateu

Jo tenc un record d’infància del Pare Peyton. Amb la meva família anava a Llorito i ens feien resar el rosari; allò de “la familia que reza unida permanece unida”. Passaven unes pel·lícules...

Els testimonis que ara ens arriben, semblen reflectir que tot va anar molt bé; que la cosa anava molt rodada...

Toni

A la primera elecció democràtica d’arxiprest em varen elegir a mi; i tots els capellans vells, rectors de les parròquies veinades, ho varen tenir molt mal de pair.

A la parròquia la varen fer pràcticament els veïnats. Jo vaig fer moltes visites a la gent i vàrem tenir moltes reunions quan ja teníem la Sala Olympia. Aquesta sala era una cunya que hi havia en el barri i se la volien llevar de damunt. L’Olympia era la sala de les criades. I els veïnats eren un poc pretensiosos; es consideraven classe mitja alta (no sé què vol dir “alta”) i, clar, protestaven, denunciaven... I. mentre cercàvem lloc, es va posar en venda la sala. El Bisbat, de tot d’una no va autoritzar la compra (com tampoc havia autoritzat algunes propostes que no havia fet: una fusteria del carrer Julià Àlvarez, etc.), però després ho va aprovar. La propietària era l’esposa d’un comerciant andritxol. La primera vegada em demanaren 4 milions; al cap de vuit dies me’n va demanar sis de milions... Aquesta operació es va fer en quinze dies. El Bisbat va pagar aquesta xifra, però amb els doblers nostres; quan haguérem fet la finca del cap de cantó. Vaig cercar unes 24 famílies (24 “senyors” com se’ls anomenava llavors) que avalaren el préstec de Sa Nostra del Bar Güell, el director de la qual era En Toni Mas, un cristià actiu. Dos per mig milió i la resta per 250.000 pts. Entre dos.

Què hem deixat pel camí?

Toni. El primer que crec que hem deixat és il·lusió.

Tu vares sebre aprofitar una ocasió única: social, política, eclesial. Un “kairós”, una oportunitat única.

Toni

Jo sempre dic que no som nosaltres els que vàrem remoure tot això; varen esser les circumstàncies: Santa Catalina Thomàs havia tornat vella i la gent no volia anar-hi; varen conèixer l’Olympia i començaren a demanar una església... Es vivia una eufòria i es manifestava una necessitat quasi biològica de crear un nou centre. A Sant Rafel tampoc volien anar-hi els joves perquè era un convent de monges i perquè era un col·legi de nines. Sant Rafel donava acollida a la Parròquia; tots els assaigs es feien a Sant Rafel. L’Encarnació està començada allà. Però vàrem tenir una gran resistència soterrada a causa dels funerals; perquè en aquell temps entraven els morts a l’església.

Però la Parròquia va començar a Sant Rafel. Dia 3 de novembre de 1962 jo vaig celebrar-hi la primera missa vespertina amb tres o quatre famílies. Record que hi era na Maria Suau Mayol i el seu marit, n’Àngel Gener i la seva esposa... Jo vaig venir de Santanyí aquest dia per celebrar la missa.

La gent que recorda aquells inicis ha mitificat aquella etapa, però ara ens trobam en un altre moment absolutament distint: polític, social, eclesial. I a l’edat de tots els que protagonitzareu aquells anys s’hi han d’afegir més de quaranta anys...

Toni

Ara, per començar, jo no aniria a L’Encarnació. El dia que em vaig acomiadar de la parròquia, després de més d’onze anys, vaig llegir una carta per aclarir que estava molt cansat.

Tu saps que tens un caràcter fort

Toni

Siii... m’ha traït sempre això.

Llevaries alguna cosa d’aquella època, si poguéssis?

Toni

No; n’hi afegiria dues o tres. El moment actual és molt més difícil. Hauria de fer molta més feina de la que vaig fer llavors. Vàrem tractar de recollir les inquietuds i els desitjos d’un poble que estava per aquí i per aquí deçà que volien una església; volien tenir una relació amb l’Església, tenien necessitat de compartir una fe, etc. I varen trobar aquesta circumstància. Varen trobar un lloc. El temps millor que he tengut a l’Encarnació era quan teníem el pati exterior de l’Olympia amb els “plateros” i les “Escalas en Hifi”. Jo tornaria començar per aquí; la parròquia de l’Encarnació va començar amb festa.

Mateu

Això ho recorden molt bé els qui fan memòria d’aquell moment.

Què en queda d’atractiu avui per a tu d’aquesta Església?

Toni

Jo a l’Encarnació no hi he tornat. Hi havia un decret del Bisbe Hervàs que suspenia “a divinis” el qui tornava al lloc on havia estat! Jo ho he complit.

Quins reptes creus que té avui l’Església?

Toni

Donar-se’n compte que no té la força que es creu tenir i tornar a començar en mols d’aspectes amb l’Evangeli amb la mà.

Mateu

Estic completament d’acord amb en Toni.

Toni

No creuen en nosaltres. En aquell temps sí que hi creien. Jo podia dir una paraula a la Plaça de l’Obelisc i en cinc minuts arribava a la Plaça d’Espanya. La societat ha canviat de cap a peus. Però vull fer constar i ben alt que tot es feu en equip, amb tots els altibaixos que aquesta manera de fer les coses suposa i, gairebé,exigeix...

Què li diries al rector actual de L’Encarnació?

Toni

Primer que fes bonda. Que si et cases ho perdràs tot.

Mateu, quin comentari et suggereix tot el que anam escoltant?

Mateu

A mi en sona a una Església que a mi em va captivar. Però, efectivament, s’ha perdut il·lusió; el món ha canviat molt. L’Església també ha canviat molt. Em recorda una Església engrescadora, que a la gent li servia per viure l’Evangeli i per facilitar una encarnació. Que el missatge de Jesús arribi a la gent i li serveixi per viure i ser més feliç.

Aquesta il·lusió és el que he percebut de tota la gent que recorda aquells inicis.

Cinquanta anys d’una parròquia tan peculiar. Que en un moment donat constituí la icona d’una església on hi ressonava l’anhel de canvi social, polític i eclesial. Aquesta història pot convertir-se en un llast que dificulti una resposta al moment actual?

Mateu

Mira, en part sí que ho és. Perquè tots els qui hem viscut moments que ens han il·lusionat, en què hem fet feina a gust, on hi hem deixat una part important de la nostra vida... Quan això va passant i va quedant enrere, sempre ho enyoram.

Aquesta parròquia té una història molt concreta, molt activa, molt participada i això constitueix una càrrega. Quan arribes nou a un lloc així tens la sensació que la gent t’exigeix que recuperis tot aquell esperit que sembla que s’ha perdut; que s’ha anat deixant pel camí. I, clar, això et pesa perquè jo no puc deixar d’esser jo. Quan arrib a una comunitat amb una història tan rica, el meu desig és incorporar-me a la comunitat i aportar-hi el que jo bonament pugui. Però jo entenc que és la comunitat la que ha de seguir fent camí. Els capellans entram i sortim; hi estam de pas.

Per tant, no sé si la paraula adequada seria “llast”, però també és un repte. Incorporar-te a una parròquia que s’ha caracteritzada per un dinamisme especial dins la història recent de l’Església de Mallorca també el posa les piles.

Toni: puc fer una pregunta? Has trobat dins L’Encarnació actituds de rebuig?

Mateu

Bé; jo he trobat moltes dificultats al començament. I així com m’he trobat dificultats grosses en el començament, a molts nivells, també m’he sentit estimat com poques vegades a aquesta parròquia. A més, no podria nomenar gent concreta que m’hagi posat traves. Perquè persones que en un moment donat m’han posat traves, després m’han un gran afecte. Però, sí, vaig trobar moltes dificultats. Supòs que es degué a la història que m’havia precedit.

Això faria pensar que, a vegades, la política de nomenaments de capellans no ha encertat en mantenir un creixement harmònic de la comunitat parroquial...

Toni

Pens que l’entrevistador ha fet un poquet de punta al llapis amb recta,sana i bona intenció!Serìa “d’innocència baptismal” pensar que tot fou mel i sucre a l’Encarnació:aixó hauría estat més “una bresca de mel,”que no pas una parroquia.Hi haguè tensions fortes,fluixes i mès

fortes...però sempre hi haguè,també, en el frontal, el poble:la Parroquia i la nostra altura de mires i un profund sentit de la responsabilitat;I aquest comportament va presidir sempre l’Encarnació.¡Per qualque cosa celebram els 50anys!

El relleu generacional s’ha fet amb els fills i néts d’aquella gent, o es tracta de gent nova?

Mateu

Abans els relleus generacionals eren naturals. Les parròquies s’alimentaven dels padrins, dels fills, dels néts. Avui en dia, no. Passa una cosa en aquesta parròquia: En cinquanta anys no han passat moltes generacions. Però, així com no hi participen habitualment els, diguem-ne, fundadors de la parròquia; sí que compareixen tots a les celebracions més significatives: padrins fills i néts. I molts que no participen de les celebracions litúrgiques, sí que ho fan en altres activitats de la parròquia (escoltisme, esplai, etc.). Fins i tot gent que se n’ha anat a viure a fora encara ve a la parròquia per a aquestes activitats. Un fet important és que la gent que ha passat per L’Encarnació l’estima molt i s’hi senten com a ca seva.

Toni

Això varen esser els dos caps de fil que vàrem agafar des del primer moment: Això és ca vostra. L’Encarnació serà l’autèntica Església quan estigui plena de gent, sense cap sant a la paret; perquè els sants no són per estar a les parets, sinó per estar enmig. A les reunions sempre parlàvem de ca nostra, ca nostra i ca nostra. I vàrem fer l’església nova després de tenir tres mesos d’estiu de reunions cada dissabte, amb un promig del 46% d’assistència de la gent que havia rebut la convidada.

Toni, si un dia t’hi acostes, ara, veuràs que a les parets hi hem penjat creus...

Toni

Bé, però nosaltres ja posàrem les creus a les columnes. Les columnes són creus. Saps perquè no he anat més a L’Encarnació? Primer de tot perquè no he tornat mai al lloc on he estat, potser duc encara l’impacte de Santanyí. I també per no dur-me’n desenganys. L’església de L’Encarnació volia esser una tenda de campanya; no li vàrem fer més perquè no vàrem tenir doblers. Vaig estar molt satisfet quan aquests dies en el diari vaig veure que ho recordaven. És la idea que no som fixes aquí; hi som de pas. No hi hauria cap sant a la paret perquè estaríem enmig. I, segona cosa, el sagrari no era un símbol, sinó una realitat que havia d’estar present com un veinat més dins la barriada. Els arquitectes ho entengueren i el posaren a la columna central de l’edifici; perquè fos presència perenne dins la barriada.

Una part important de la meva vida va lligada a L’Encarnació.

Reptes d’aquest moment...

Mateu

L’únic repte que a mi m’interessa és que L’Encarnació segueixi essent una comunitat viva; que pugui viure bé l’Evangeli. Que segueixi tenint una presència, que consider fonamental, dins la barriada i dins la ciutat. Crec que aquest és el gran repte. Mentre la gent s’hi trobi bé i puguem fer un camí que ens doni vida.

Amb aquest desig de que L’Encarnació segueixi acollint el batec de la nostra societat, compartint les alegries i les angoixes dels ciutadans d’avui, et sents en un desert dins la nostra Església?

Mateu

No, un desert no. Jo crec que tots en el fons cercam el mateix, encara que no ho sembli. Sí crec el que abans ha dit en Toni. A vegades anam amb una prepotència, amb una manca d’humilitat, que no permet que ens n’adonem que hem perdut aquell poder il·lusionador. No tenim el pes que teníem. Per una part, gràcies a Déu, però per l’altra resulta que no som capaços de trametre la meravella que és l’Evangeli. Si fossim capaços d’acostar la gent a l’Evangeli, que ho pogués viure des de la quotidianitat, des de la senzillesa, sense voler imposar coses que no tenen ni cap ni peus, crec que seria molt diferent.

Per una part lluitam per purificar aquesta Església que es perd en coses accidentals, que sovint impedeixen que la gent arribi al bessó de l’Evangeli i de la qual se’n fan molt de ressò els mitjan de comunicació. És el que arriba a la gran majoria de gent. Aquesta gent queda aquí; no coneix una comunitat petita, com pot esser la nostra, on hi ha una riquesa de vida que és un tresor. Nosaltres podem fer feina amb els que hi són. Em sap greu que l’altra gent s’ho perdi. Jo em sent cridat a seguir fent feina amb la comunitat, on m’hi sent molt bé. Fer camí amb ella.

Crec que s’ha perdut un projecte d’Església compartit. De la mateixa manera que el Concili ho aglutinava tot i obria a una perspectiva de futur, ara això no hi és. Pens que el Concili no està esgotat.

Toni

Per respondre a aquesta pregunta, que no és gens senzill, ens hem de girar a darrere i veure l’Església que teníem abans del Concili. Jo encara vaig esser a temps a viure-la. I no hi havia tant d’Evangeli com semblava. Hi havia molta tradició, molts de resos, molta manifestació pública de religiositat, però no de fe. Quan grataves un poc...

Mateu i Toni

Necessitam retrobar la vivència de l’Evangeli en nuclis molt petits i insignificants

Ens queda el repte de tornar-nos trobar i seguir la nostra conversa. Moltes gràcies!

Darrera actualització de dilluns, 5 de març de 2012 20:24
 
Apunts dels inicis de la Parròquia PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Cuadrado   
divendres, 2 de març de 2012 16:47

A l’any del Senyor de 1962, un fet en principi sense cap rellevància va trastocar per complet la pausada i rutinària vida dels veïnats del barri. El Bisbat de Mallorca va decidir segregar la jurisdicció de la Parròquia de Santa Catalina Thomàs en dues i fundà la Parròquia de l’Encarnació, ubicada al carrer d’Escultor Galmés, molt a prop de casa, a l’antiga “Sala de Fiestas Olympia”. Al front d’aquella iniciativa hi posaren un jove capellà, petitet ell, amb una clara visió de futur i del que tenia entre mans. El nou rector, Don Toni Roig, va començar per arranjar el local rentant la cara a les velles parets, rajoles, l’altell que rodejava la sala i un munt de butaques que repassades de fusteria i amb una bona capa de pintura, foren i son encara, un signe d’identitat de la parròquia. Hi havia també un gran pati interior, amb arbres immensos que donaven ombra a les galeries i palcos que l’envoltaven per complet i a cada banda de l’escenari, que ho presidia tot, uns edificis de tres pisos amb els camerinos on no feia massa, es maquillaven i vestien les vedettes abans de sortir a escena.

El rector va aconseguir crear en poc temps una vertadera comunitat on la gent del barri, fos de l’edat, creença o posició social que fos, participava activament en totes les activitats que es duien a terme, que eren moltes. Les misses passaren d’ésser una obligació a una vertadera devoció, on la gent es reunia amb alegria per a pregar, compartir i escoltar els sermons d’aquell capellà petitó, gran de cor i enteniment, que des de l’altar i diumenge darrera diumenge, transmetia amb una valentia impròpia d’aquells anys uns conceptes totalment innovadors i progressistes en qüestions religioses, polítiques i socials. Les misses dels diumenges de l’Encarnació ben aviat traspassaren fronteres i persones d’altres barris de Palma, mogudes per la curiositat, feien una primera visita fins que, contagiades per l’esperit de les celebracions, entraven de bon gust a formar part d’aquell grup de gent engrescada. Don Toni va saber aglutinar la joventut al seu costat i amb saviesa, els donà ales. Els joves i al·lotes, a l’ombra de la parròquia i d’aquells esplèndids arbres del pati, feren el que mai havien fet abans. I començaren a volar. Reunions, club parroquial, biblioteca, excursions, concerts i sobretot, les actuacions anunciades baix el suggerent títol de “Escala en Hi-Fi” que es representaven dues vegades a l’estiu, de nit i a la fresca i que esdevingueren en vertaders espectacles de llum, musica i color, on cada participant donava el millor de sí mateix, dirigits, com no, pel meu cosí Toni que a la fi va poder donar sortida a la seva immensa creativitat i genialitat.

El pati de “l’Olympia” quedava petit per a acollir a tantes famílies que acudien a gaudir d’aquelles vetllades i que, sense adonar-se’n i aplaudint, anaven creant els sòlids fonaments d’una de las comunitats parroquials més compromeses d’aquells anys. Don Toni Roig havia decidit tirar a terra les antigues construccions, vendre la meitat del solar a una empresa constructora i a l’altra meitat, edificar un nou i modern temple. Així ho va fer. Amb una gran festa organitzada pels agrupaments escoltes, s’inicià l’enderroc de les velles parets, camerinos, escenari, pistes de ball,palcos... I es talaren els magnífics arbres del pati, muts testimonis dels picants espectacles de les vedettes, les multitudinàries “Escala en Hi-Fi” i de les il·lusions i esperances de tantes i tantes persones en un projecte iniciat i dirigit per aquell sacerdot de pel curt i mirada llarga, que quan va veure caure la primera branca del primer arbre, començà a penedir-se de la seva decisió. Penediment que mai l’abandonà.

Del relat “Assegut a una roca a vorera de mar” (2009) - Victor Manuel Cuadrado Lladó

Darrera actualització de dilluns, 5 de març de 2012 20:23
 
Més articles...
«IniciAnterior12SegüentFinal»

Pàgina 1 de 2
Copyright © 2017 Parròquia de l'Encarnació. Tots els drets són reservats.
Joomla! és un programari lliure distribuït sota la llicència GNU/GPL.

NASHVILLE, Tenn. -- Delanie Walker hasn't been asked for help too often this summer. It's not that the Tennessee Titans tight end isn't willing, and he has a wealth of knowledge to share going into his 12th season, but fewer rookies are seeking it out this year. Kendall Wright Jerseys Why? Walker has a hypothesis. "They’re kinda scared of me," Walker said. "If they ask me for help, I try to give my best advice. But they kinda are starstruck. When they were in elementary, I was in the NFL. Sometimes I think they’re just happy to play beside me."

Walker, who turned 33 last Saturday, is a rare physical specimen at the top of his game. Marcus Mariota Jerseys There aren't many 30-plus players, outside of quarterbacks and specialists, that remain among the top five-to-seven players at their position. Recent NFL history tells him he should be preparing to disappear into retirement. Delanie Walker Jerseys He calls that a lie. In a Titans offense filled with new toys at the receiving positions, Walker remains one of Marcus Mariota's favorite targets when it matters the most. Walker says he's happy that Eric Decker, Corey Davis and Taywan Taylor have been added to play beside him. But that doesn't mean he won't eat anymore. Walker wants to make that clear.

So it's no surprise at the end of Thursday's practice when Mariota finds Walker blazing down the seam for a touchdown against the Carolina Panthers defense. "He hasn't slowed a bit. He's still at full-strength, he's still very difficult to cover," Titans coach Mike Mularkey said. DeMarco Murray Jerseys "He takes such good care of his body and it shows up out here every day." The word "still" resonates when it comes out of Mularkey's mouth in reference to Walker. Longevity, like availability, is a skill. Walker doesn't have a magic potion or special workout shift that has caused him to remain dominant at 33. He says he does what he's always done: eat well, get rest and grind like he's still a sixth-round pick trying to make the team.

"I still see myself as one of the guys everybody looks at to make a play," Walker said. Derrick Henry Jerseys So when fantasy football pundits wonder how the Titans are going to spread the ball around to Walker, Decker, Davis, Rishard Matthews, DeMarco Murray and Derrick Henry, among others, Walker isn't worried about getting squeezed out. Eddie George Jerseys "I don’t cry when I don’t get catches, but I’m always hungry," said Walker, who had 65 catches for 800 yards and seven touchdowns last season. "I’m always going to compete. I want the ball. I want to eat, but I have to get open. That’s the rules of the game. Whoever is open, is going to eat."