Conversa dos rectors Imprimeix
Escrit per Administrator   
dilluns, 5 de març de 2012 20:21

DOS RECTORS

Mn. Toni Roig, primer rector de l’Encarnació, i Mn. Mateu Tous, rector actual, no es coneixien. Per a tots dos ha estat ha una satisfacció compartir una conversa amb motiu del 50 aniversari de la Parròquia. També els que feim aquest Full ens n’alegram

Com neix L’Encarnació?

Toni

Va néixer dins el cor del bisbe Jesús Enciso. La seva germana s’havia mort de càncer feia molt poc temps, potser mig any, i es va comprometre a dedicar-li una parròquia. Jo vaig anar a rebre’l a l’aeroport quan ell venia, gemegant, a morir a Mallorca. Ell no m’ho va dir mai que s’hagués compromès, però, més tard, ho vaig sebre per terceres persones, que volia que quedàs perpetuat el nom de la seva germana a Mallorca, allà on ell havia estat com a bisbe. Aquesta germana nomia Encarnació.

Mateu

Primera notícia...

Toni

Amb la mentalitat d’aquell temps, es varen convocar oposicions per a accedir a rectors de distintes parròquies (Sant Miquel, Esporles, Santa Tereseta...): de primera, de segona i de tercera. Devia esser l’any 1958 ò 1959... Com podeu suposar, la parròquia de L’Encarnació no tenia ni casa, ni cap, ni peus, ni ossos; no tenia res. La va fundar D. Jesús Enciso “por decreto” i de primera.

També la plaça de L’Encarnació va quedar coberta per un ecònom de poble que volia venir a Palma. Aquest capellà va demanar on era L’Encarnació i un dia vengué a passejar-se pel barri. Quan va veure que el barri estava tot edificable, no hi havia res, garatges, una serradora..., se’n torna a ca el Bisbe i li diu “no hi vaig, allò no té res”!

Jo aleshores estava d’ecònom a Santanyí i el Bisbe havia hi havia vengut dues vegades en poc temps. Una d’elles per inaugurar el col·legi que jo havia fet (l’actual Bisbe Verger). Supòs que el bisbe va pensar que si havia sabut edificar un col·legi també sabria edificar una parròquia i així va sorgir l’oferta-mandat de L’Encarnació.

Per començar, em va tocar a mi fer la delimitació del terme parroquial; i no va ser gens fàcil. Vaig haver de fer no sé quantes instàncies al bisbe Àlvarez Lara perquè el rector de Santa Catalina Thomàs es volia quedar el Convent de Sant Rafel. Era un “feudo” seu. Jo vaig dir al Bisbe que sense Sant Rafel jo no acceptava la parròquia. Encara eren temps de cristiandat, de religiositat de masses.

Mateu

Jo tenc un record d’infància del Pare Peyton. Amb la meva família anava a Llorito i ens feien resar el rosari; allò de “la familia que reza unida permanece unida”. Passaven unes pel·lícules...

Els testimonis que ara ens arriben, semblen reflectir que tot va anar molt bé; que la cosa anava molt rodada...

Toni

A la primera elecció democràtica d’arxiprest em varen elegir a mi; i tots els capellans vells, rectors de les parròquies veinades, ho varen tenir molt mal de pair.

A la parròquia la varen fer pràcticament els veïnats. Jo vaig fer moltes visites a la gent i vàrem tenir moltes reunions quan ja teníem la Sala Olympia. Aquesta sala era una cunya que hi havia en el barri i se la volien llevar de damunt. L’Olympia era la sala de les criades. I els veïnats eren un poc pretensiosos; es consideraven classe mitja alta (no sé què vol dir “alta”) i, clar, protestaven, denunciaven... I. mentre cercàvem lloc, es va posar en venda la sala. El Bisbat, de tot d’una no va autoritzar la compra (com tampoc havia autoritzat algunes propostes que no havia fet: una fusteria del carrer Julià Àlvarez, etc.), però després ho va aprovar. La propietària era l’esposa d’un comerciant andritxol. La primera vegada em demanaren 4 milions; al cap de vuit dies me’n va demanar sis de milions... Aquesta operació es va fer en quinze dies. El Bisbat va pagar aquesta xifra, però amb els doblers nostres; quan haguérem fet la finca del cap de cantó. Vaig cercar unes 24 famílies (24 “senyors” com se’ls anomenava llavors) que avalaren el préstec de Sa Nostra del Bar Güell, el director de la qual era En Toni Mas, un cristià actiu. Dos per mig milió i la resta per 250.000 pts. Entre dos.

Què hem deixat pel camí?

Toni. El primer que crec que hem deixat és il·lusió.

Tu vares sebre aprofitar una ocasió única: social, política, eclesial. Un “kairós”, una oportunitat única.

Toni

Jo sempre dic que no som nosaltres els que vàrem remoure tot això; varen esser les circumstàncies: Santa Catalina Thomàs havia tornat vella i la gent no volia anar-hi; varen conèixer l’Olympia i començaren a demanar una església... Es vivia una eufòria i es manifestava una necessitat quasi biològica de crear un nou centre. A Sant Rafel tampoc volien anar-hi els joves perquè era un convent de monges i perquè era un col·legi de nines. Sant Rafel donava acollida a la Parròquia; tots els assaigs es feien a Sant Rafel. L’Encarnació està començada allà. Però vàrem tenir una gran resistència soterrada a causa dels funerals; perquè en aquell temps entraven els morts a l’església.

Però la Parròquia va començar a Sant Rafel. Dia 3 de novembre de 1962 jo vaig celebrar-hi la primera missa vespertina amb tres o quatre famílies. Record que hi era na Maria Suau Mayol i el seu marit, n’Àngel Gener i la seva esposa... Jo vaig venir de Santanyí aquest dia per celebrar la missa.

La gent que recorda aquells inicis ha mitificat aquella etapa, però ara ens trobam en un altre moment absolutament distint: polític, social, eclesial. I a l’edat de tots els que protagonitzareu aquells anys s’hi han d’afegir més de quaranta anys...

Toni

Ara, per començar, jo no aniria a L’Encarnació. El dia que em vaig acomiadar de la parròquia, després de més d’onze anys, vaig llegir una carta per aclarir que estava molt cansat.

Tu saps que tens un caràcter fort

Toni

Siii... m’ha traït sempre això.

Llevaries alguna cosa d’aquella època, si poguéssis?

Toni

No; n’hi afegiria dues o tres. El moment actual és molt més difícil. Hauria de fer molta més feina de la que vaig fer llavors. Vàrem tractar de recollir les inquietuds i els desitjos d’un poble que estava per aquí i per aquí deçà que volien una església; volien tenir una relació amb l’Església, tenien necessitat de compartir una fe, etc. I varen trobar aquesta circumstància. Varen trobar un lloc. El temps millor que he tengut a l’Encarnació era quan teníem el pati exterior de l’Olympia amb els “plateros” i les “Escalas en Hifi”. Jo tornaria començar per aquí; la parròquia de l’Encarnació va començar amb festa.

Mateu

Això ho recorden molt bé els qui fan memòria d’aquell moment.

Què en queda d’atractiu avui per a tu d’aquesta Església?

Toni

Jo a l’Encarnació no hi he tornat. Hi havia un decret del Bisbe Hervàs que suspenia “a divinis” el qui tornava al lloc on havia estat! Jo ho he complit.

Quins reptes creus que té avui l’Església?

Toni

Donar-se’n compte que no té la força que es creu tenir i tornar a començar en mols d’aspectes amb l’Evangeli amb la mà.

Mateu

Estic completament d’acord amb en Toni.

Toni

No creuen en nosaltres. En aquell temps sí que hi creien. Jo podia dir una paraula a la Plaça de l’Obelisc i en cinc minuts arribava a la Plaça d’Espanya. La societat ha canviat de cap a peus. Però vull fer constar i ben alt que tot es feu en equip, amb tots els altibaixos que aquesta manera de fer les coses suposa i, gairebé,exigeix...

Què li diries al rector actual de L’Encarnació?

Toni

Primer que fes bonda. Que si et cases ho perdràs tot.

Mateu, quin comentari et suggereix tot el que anam escoltant?

Mateu

A mi en sona a una Església que a mi em va captivar. Però, efectivament, s’ha perdut il·lusió; el món ha canviat molt. L’Església també ha canviat molt. Em recorda una Església engrescadora, que a la gent li servia per viure l’Evangeli i per facilitar una encarnació. Que el missatge de Jesús arribi a la gent i li serveixi per viure i ser més feliç.

Aquesta il·lusió és el que he percebut de tota la gent que recorda aquells inicis.

Cinquanta anys d’una parròquia tan peculiar. Que en un moment donat constituí la icona d’una església on hi ressonava l’anhel de canvi social, polític i eclesial. Aquesta història pot convertir-se en un llast que dificulti una resposta al moment actual?

Mateu

Mira, en part sí que ho és. Perquè tots els qui hem viscut moments que ens han il·lusionat, en què hem fet feina a gust, on hi hem deixat una part important de la nostra vida... Quan això va passant i va quedant enrere, sempre ho enyoram.

Aquesta parròquia té una història molt concreta, molt activa, molt participada i això constitueix una càrrega. Quan arribes nou a un lloc així tens la sensació que la gent t’exigeix que recuperis tot aquell esperit que sembla que s’ha perdut; que s’ha anat deixant pel camí. I, clar, això et pesa perquè jo no puc deixar d’esser jo. Quan arrib a una comunitat amb una història tan rica, el meu desig és incorporar-me a la comunitat i aportar-hi el que jo bonament pugui. Però jo entenc que és la comunitat la que ha de seguir fent camí. Els capellans entram i sortim; hi estam de pas.

Per tant, no sé si la paraula adequada seria “llast”, però també és un repte. Incorporar-te a una parròquia que s’ha caracteritzada per un dinamisme especial dins la història recent de l’Església de Mallorca també el posa les piles.

Toni: puc fer una pregunta? Has trobat dins L’Encarnació actituds de rebuig?

Mateu

Bé; jo he trobat moltes dificultats al començament. I així com m’he trobat dificultats grosses en el començament, a molts nivells, també m’he sentit estimat com poques vegades a aquesta parròquia. A més, no podria nomenar gent concreta que m’hagi posat traves. Perquè persones que en un moment donat m’han posat traves, després m’han un gran afecte. Però, sí, vaig trobar moltes dificultats. Supòs que es degué a la història que m’havia precedit.

Això faria pensar que, a vegades, la política de nomenaments de capellans no ha encertat en mantenir un creixement harmònic de la comunitat parroquial...

Toni

Pens que l’entrevistador ha fet un poquet de punta al llapis amb recta,sana i bona intenció!Serìa “d’innocència baptismal” pensar que tot fou mel i sucre a l’Encarnació:aixó hauría estat més “una bresca de mel,”que no pas una parroquia.Hi haguè tensions fortes,fluixes i mès

fortes...però sempre hi haguè,també, en el frontal, el poble:la Parroquia i la nostra altura de mires i un profund sentit de la responsabilitat;I aquest comportament va presidir sempre l’Encarnació.¡Per qualque cosa celebram els 50anys!

El relleu generacional s’ha fet amb els fills i néts d’aquella gent, o es tracta de gent nova?

Mateu

Abans els relleus generacionals eren naturals. Les parròquies s’alimentaven dels padrins, dels fills, dels néts. Avui en dia, no. Passa una cosa en aquesta parròquia: En cinquanta anys no han passat moltes generacions. Però, així com no hi participen habitualment els, diguem-ne, fundadors de la parròquia; sí que compareixen tots a les celebracions més significatives: padrins fills i néts. I molts que no participen de les celebracions litúrgiques, sí que ho fan en altres activitats de la parròquia (escoltisme, esplai, etc.). Fins i tot gent que se n’ha anat a viure a fora encara ve a la parròquia per a aquestes activitats. Un fet important és que la gent que ha passat per L’Encarnació l’estima molt i s’hi senten com a ca seva.

Toni

Això varen esser els dos caps de fil que vàrem agafar des del primer moment: Això és ca vostra. L’Encarnació serà l’autèntica Església quan estigui plena de gent, sense cap sant a la paret; perquè els sants no són per estar a les parets, sinó per estar enmig. A les reunions sempre parlàvem de ca nostra, ca nostra i ca nostra. I vàrem fer l’església nova després de tenir tres mesos d’estiu de reunions cada dissabte, amb un promig del 46% d’assistència de la gent que havia rebut la convidada.

Toni, si un dia t’hi acostes, ara, veuràs que a les parets hi hem penjat creus...

Toni

Bé, però nosaltres ja posàrem les creus a les columnes. Les columnes són creus. Saps perquè no he anat més a L’Encarnació? Primer de tot perquè no he tornat mai al lloc on he estat, potser duc encara l’impacte de Santanyí. I també per no dur-me’n desenganys. L’església de L’Encarnació volia esser una tenda de campanya; no li vàrem fer més perquè no vàrem tenir doblers. Vaig estar molt satisfet quan aquests dies en el diari vaig veure que ho recordaven. És la idea que no som fixes aquí; hi som de pas. No hi hauria cap sant a la paret perquè estaríem enmig. I, segona cosa, el sagrari no era un símbol, sinó una realitat que havia d’estar present com un veinat més dins la barriada. Els arquitectes ho entengueren i el posaren a la columna central de l’edifici; perquè fos presència perenne dins la barriada.

Una part important de la meva vida va lligada a L’Encarnació.

Reptes d’aquest moment...

Mateu

L’únic repte que a mi m’interessa és que L’Encarnació segueixi essent una comunitat viva; que pugui viure bé l’Evangeli. Que segueixi tenint una presència, que consider fonamental, dins la barriada i dins la ciutat. Crec que aquest és el gran repte. Mentre la gent s’hi trobi bé i puguem fer un camí que ens doni vida.

Amb aquest desig de que L’Encarnació segueixi acollint el batec de la nostra societat, compartint les alegries i les angoixes dels ciutadans d’avui, et sents en un desert dins la nostra Església?

Mateu

No, un desert no. Jo crec que tots en el fons cercam el mateix, encara que no ho sembli. Sí crec el que abans ha dit en Toni. A vegades anam amb una prepotència, amb una manca d’humilitat, que no permet que ens n’adonem que hem perdut aquell poder il·lusionador. No tenim el pes que teníem. Per una part, gràcies a Déu, però per l’altra resulta que no som capaços de trametre la meravella que és l’Evangeli. Si fossim capaços d’acostar la gent a l’Evangeli, que ho pogués viure des de la quotidianitat, des de la senzillesa, sense voler imposar coses que no tenen ni cap ni peus, crec que seria molt diferent.

Per una part lluitam per purificar aquesta Església que es perd en coses accidentals, que sovint impedeixen que la gent arribi al bessó de l’Evangeli i de la qual se’n fan molt de ressò els mitjan de comunicació. És el que arriba a la gran majoria de gent. Aquesta gent queda aquí; no coneix una comunitat petita, com pot esser la nostra, on hi ha una riquesa de vida que és un tresor. Nosaltres podem fer feina amb els que hi són. Em sap greu que l’altra gent s’ho perdi. Jo em sent cridat a seguir fent feina amb la comunitat, on m’hi sent molt bé. Fer camí amb ella.

Crec que s’ha perdut un projecte d’Església compartit. De la mateixa manera que el Concili ho aglutinava tot i obria a una perspectiva de futur, ara això no hi és. Pens que el Concili no està esgotat.

Toni

Per respondre a aquesta pregunta, que no és gens senzill, ens hem de girar a darrere i veure l’Església que teníem abans del Concili. Jo encara vaig esser a temps a viure-la. I no hi havia tant d’Evangeli com semblava. Hi havia molta tradició, molts de resos, molta manifestació pública de religiositat, però no de fe. Quan grataves un poc...

Mateu i Toni

Necessitam retrobar la vivència de l’Evangeli en nuclis molt petits i insignificants

Ens queda el repte de tornar-nos trobar i seguir la nostra conversa. Moltes gràcies!

Darrera actualització de dilluns, 5 de març de 2012 20:24