Records primers temps de J. Magrinyà i Paquita Bosch Imprimeix
Escrit per Josep M. Magrinyà   
dimarts, 3 d'abril de 2012 21:41

 

L’Encarnació:una finestra oberta als vents del món.

 

 

   Els primers temps ? Sempre són heroics, sempre, i una nova parròquia en un espai que havia estat una sala de ball era motiu de comentaris, si no burlescos i malintencionats, almanco irònics.
Record el primer contacte amb D. Toni Roig, el seu primer rector. Feia, de casa en casa, la seva presentació a la  feligresia del barri, alhora que demanava ajuda econòmica i material. Ara no record quina aportació econòmica en férem a casa, ni si no en férem cap, si que record que  regalarem roba de fil blanca, finíssima per fer tovalletes i una part d'una peça de tela de fil per fer tovalles. A casa, per qüestions del nostre negoci, de teles blanques i fines se’n guardava tota l'acumulació de compres que s'havien fet quan la postguerra i que ja no eren usables, per cares, els anys 60, per una qüestió econòmica, simplement. Estava assegut a una de les butaques del menjador, la butaca gran i fonda no se corresponia al seu físic, però hi seia tan dignament com si aquell sitial  fos el seu lloc de feina de tota la vida. Vaig pensar: caràcter fort i dees fortes, no ens hauríem de barallar per res...Ai així fou tot el temps que convisquérem parroquialment.
Ell va saber escoltar tots els cants de sirena que hi havia a l’entorn d'una parròquia jove, de feligresos de classe mitjana amb ganes de participar i dir-hi la seva,i entre elles, l'Escoltisme, amb un Cap d'Agrupament adult i una Cap també adulta i de morro fort. ( no sabeu que ara en uns certs cercles d’amistats ens diuen el”pacmagrinyà”i ja ho érem llavors!) Anys gloriosos aquells. Les primeres matines a Sant Rafel amb la xocolatada familiar, aquell mercat que férem al pati de l'Olímpia, amb paredetes, jocs, bar, salsixes, Ho recordau? Tot un dissabte horabaixa i el vermut del diumenge dematí: quants diners arreplegats de la bona voluntat dels feligresos!
I els locals dels soterranis, aquella inauguració solemne amb el Sr. Bisbe Rafael  Alvarez Lara, amb una renglera d'escoltes a un costat de la pendent i enfront, els de la OJE? i les ganes de gresca amb que es miraven, ho recordau? I els locals de Julià Alvàrez, quan D. Toni ens demanà, per favor, que posàssim un rètol defora que indicàs"Local Parroquial" per protegir-nos de segons quins grups que tots coneixíem?; i les primeres matines que D. Toni ens va permetre organitzar per a tota la feligresia? - Anecdota: D.Toni, quan preparàvem les matines tots, ens va venir a llegir-nos la seva homilia, a veure si ens semblava bé: tot un  detall d’un rector envers una colla de jovençans i jovençanesamb ganes mal dissimulades, d’enfrontar-se amb el poder establert. Era una mica-bastant llarg, jo pensava com dir-ho educadament, i una cap, na Teresa Gener li digué rotunda: això, D.Toni, és massa llarg i hi ha una dita que diu, les coses curtes mouen el cor i les llargues les cadires.D. Toni aguantà l’escomesa: ja ens començava a conèixer de veres i començava a entendre el que era i és l'Escoltisme. Màgnífica la seva reacció de corregir el text.I en Tomeu Suau fent tot quant podia i sempre a punt per fer servei de Consiliari a qui li demanàs, sempre movent-se entre els dos fronts que tenia oberts: la parròquia i l’escotisme que molt sovint eren antagònics? I la seva partida  al Burundi, com partirien més envat en Guillem Miralles, en Cil i altres consiliaris..

És vera que l'escoltisme va arribar a tenir complex de consiliari: consiliari nou que entrava, segur que acaba deixant-nos per anar a missions o a Burundi o al'Àmèrica llatina. I quan arribà el Concili Vaticà II que ens ajudà tant a tots a veure clar el què era l'Església, llavors, ells començaren a secularitzar-se, nonomés els nostres, sinó arreu de l'illa. Ens costà entendre una mica, bastant aquest succeït: crèiem, i potser ens equivocàrem, que l’escoltisme els havia obert portes al món i,que aquestes portes ells les havien eixamplat  per poder deixar un món en el què vivien bé i que ho tenia tot, i anar a cercar-ne un altre on ho necessitaven tot. Ben mirat, també partien els nostres escoltes i guies quan marxaven a estudiar a fora, o quan es casaven...però no era ben bé el mateix, no ho era. Les separacions dels amics de veres, que saben de tu i tu d'ells, que ens coneixem a fons, sempre són i crec que sempre seran molt, molt doloroses.


Vist així, tot sembla una festa immensa i ho va ser. Però els anys eren difícils en tots els conceptes, i l'Encarnació era considerada com una parròquia vanguardista i no era una alabança, no ho era de cap manera per segons qui ho deia. El cert és que el ciutadans convençuts, els creients en el Concili, els devots d’aquesta terra i d’aquesta llengua, feien molt de camí, travessaven  Palma i barris perifèrics per venir a missa a l’Encarnació: era l’únic lloc on es sentien identificats totalment. Quan ens feren un registre policial a ca nostra, una de les preguntes clau va ser: ustedes todo lo hacen en catalán, ¿verdad?, si señor, i tienen los grupos (escoltes) en aquella parróquia que había sido una sala de fiesta, ¿verdad? si señor, verdad.No s’oblidava i  va costar d’oblidar-se’n  de l’Olímpia, sobretot si hi havies vist ballar flamenc.

 

Gràcies a tots, Rectors, vicaris, escolans:en Miquel Roca i n’Aurelio ; gràcies; pares, mares, avis del escoltes que ens ajudàreu a fer créixer aquells 300 infants i adolescents que els primers anys ompliren aquesta parròquia de renou, gresca, crits, i rialles i sabére perdonar-nos totes les nostres  inconveniències. Gràcies als grups parroquials de catequesi,  de confirmació,: ara record que a petició de D. Toni, nosaltres dirigírem un o dos cursets prematrimonials.... :com els deu haver anat, reis meus?? Quina parròquia aquella tan jove, tan atrevida, tan carregada d’esperances i tan cristianament oberta, divertida i alegra. Que no envelleixi mai de mai aquest esperit i duri pels segles dels segles.

Afegitó:  quan ens toqui fer la gran passa definitiva, volem que les nostres exèquies siguin a l’Encarnació. Vivim a Cas Català i som calvianers: creim, esperam i desitjam que les nostres exèquies  es facin a l’Encarnació. Si  s’ha de fer trampa -abans hi havia problemes per passar d’una parròquia a un altra- que es faci, entre tots trobareu prou arguments en defensa dels nostre desig i voluntat. Gràcies.

 

Josep M.Magrinyà i Paquita Bosch

 

Cas Català, 10 de Febrer 2012

 

Ens havíeu demanat unes ratlles només, un escritet. Ha sortit llarg. Ja tallareu per on vos sembli. . .

 

 

Darrera actualització de dissabte, 7 d'abril de 2012 12:22